Queralt 

Queralt, 

 roca immortal.

 Queralt,

 plaça central.

 En tes roques, 

 ens protegim. 

 En tes roques, 

 tranquils vivim. 

Al teu costat,

 ens sentim petits.

 Al teu costat, 

 no serem ferits. 

Queralt, 

 palau reial. 

 Queralt, 

 glòria ideal. 

Quan marxa el sol,

 la tenebra ens engrapa. 

 Quan marxa el sol, 

 ta mirada ens guarda. 

La teva casa, 

 un bell esclat. 

 La teva casa, 

 pareix un prat. 

Queralt, 

 cos celestial.

 Queralt,

 paratge final.

 És la cova, 

 a gran alçada. 

 És la cova,

 ta morada. 

Veig el Santuari,

 a la muntanya alta. 

 Veig el Santuari,

 que el cor m’eixampla. 

Queralt, 

 arbre vital. 

 Queralt,

 camí cabdal.

ESTEVE ORRIOLS BASCOMPTE

Romans, Grecs i Espanyols
cultures amb gran història
que ens fan fer memòria
del nostre país esclau

Espanya, país veí
quant temps ens vols fer patir?

Poc de temps tardarem a separar-nos
del que fa 300 anys desitgem lliurar-nos...

Veure't de lluny, quin gran delit
Sentir-te de lluny, és nostre delit
Adéu Espanya, adéu veïns
T'ho diu Catalunya, país petit!

MARC VILLEGAS

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS

Sí! Ja en tinc prou de blanes ments,

gent mediocre i princesetes,

aneu-vos, cuita corrents,

a pastar fang o farinetes.

Ja en tinc prou dels vostres grunys,

insults, escarnis i altres ofenses.

Usant la llengua dels cops i els punys

no obtindreu mai les recompenses.

No sóc dels vostres -gràcies a déu-,

més m’estimo  ser una raresa.

I no és que us miri amb menyspreu,

 

simplement... amb estranyesa.

Perquè no entenc tot el que feu,

no ho entenc, ni tampoc m’interessa.

MONTSERRAT

 

FERIDA

Nua, la rosa, ofereix sa bellesa.

I aquell qui la contempla reverent

murmura: «qui sóc jo per a semblant riquesa?»

Lentament s’acosta al pètal, a la fulla.

No gosa tocar-la. No gosa. S’atura.

Els dits li tremolen pel vellut suau,

dolços aromes, promeses divines.

Àvid de carícies no retarda el combat

se sap guerrer, rei, ni devot ni esclau.

Però el  roig èxtasi  d’unió sagrada

esdevé verí abans d’una besada.

M’has traït! Amor ingrat!

I la veritat irromp com sang d’una ferida.

«Estimes tots els tresors del teu  jardí:

el gessamí, els lilàs, les dolces clavellines.

Però a mi mai no m’has estimat!

Si ho haguessis fet, de segur sabries

que jo sóc una rosa: flor i espines.»

MONTSERRAT

78

És només al seu costat

que es transforma la tristesa

del teu rostre en un somriure.

Mires diferent la vida:

vols viure, viure, viure, viure

sols per complir la promesa:

lluitar per la llibertat!

Com miracle d’un vell druida

veus que la terra no és buida:

és plena de sang. De vida!

ELOI BELLÉS

"Estic farta d'ombres", exclamà la dama.
Vull vida intensa, real, veritable!
Ser la deessa del meu propi drama.

Montserrat

CONFESSIONS DES DE L’ABISME

Sóc tomba de paraules i de somnis purs
no dits. A la deriva per mars clarobscurs
de voravies grises implorant perdó
per grans crims no comesos... no, encara no.


Suplico barbotejant per un tros de dia
que porta el meu nom. És altiva gosadia
cercar en aquesta vida un xic de sol somort,
llum en l’abisme del dolç batec i la mort.


Sóc tomba de paraules i de somnis purs
no dits. Temo la fermesa dels contramurs
que empresonen un jo amarg que desitja viure,


que anhela el compromís total amb l’existència,
i alliberar els mots per tal de poder escriure
un nou camí preuat, lluny de la indolència.


MONTSERRAT

L'EXÈRCIT DE LA NIT

- No tems la nit que lentament s’acosta?
El dia morirà, ofegat de foscor.
Les ombres s’alçaran, plenes d’odi i rancor.
Oblidada la llum, orfes de pau i amor,
caminarem d’esma, sense rumb ni raó.


No tems la nit que lentament s’acosta?
Mortes les esperances, sense poder morir,
condemnats a la vida, sense poder fugir.
El regne de l’horror s’estendrà per la terra
eixorca i maleïda, ferida per la guerra.


S’acosta lentament l’exèrcit de la nit.
Amic, la por governa. Escoltes el meu crit?
desperta’t del teu somni! desperta’t de la mort!
Les tenebres em miren, no batega el teu cor.
A l’hora de la posta, la ment ja s’ha rendit.


S’acosta lentament l’exèrcit de la nit.
No tems la nit que lentament s’acosta?


- No.


MONTSERRAT

LAURA

Fou la daurada sageta
calma enmig de l’huracà:
candent encara en la boira
de son aspre cor entrà.
Només per alliberar-lo;
per, finalment, entregar
aquest cor al voler d’Eros.
El desè, que el primer fou
dels mesos, ja s’ha cremat.
Salades foren les perles 
que brollaren d’alegria
de sa càlida mirada
besant el feliç somriure
que tornà al rostre de LAURA.


ELOI BELLÉS

AMB TU

Aquest és el tracte, amic meu.

Pots considerar teu

el mapa dels meus viatges,

els hostals, els bars,

els carrerons, els paisatges.

Pots caminar amb mi

sense promeses ni pactes,

caminar, simplement,

pel plaer del camí

i la companyia agradable.

I si el pas et resulta lent

o el viarany massa domable,

digue’m adéu, senzillament,

sense rancúnies ni blasmes.

Que haver caminat amb tu

sols una vida, o una tarda,

esvairà l’abatiment

i allunyarà la cruel basarda

del fred de l’hivern

que el cor em glaça.

MONTSERRAT