FERIDA

Nua, la rosa, ofereix sa bellesa.

I aquell qui la contempla reverent

murmura: «qui sóc jo per a semblant riquesa?»

Lentament s’acosta al pètal, a la fulla.

No gosa tocar-la. No gosa. S’atura.

Els dits li tremolen pel vellut suau,

dolços aromes, promeses divines.

Àvid de carícies no retarda el combat

se sap guerrer, rei, ni devot ni esclau.

Però el  roig èxtasi  d’unió sagrada

esdevé verí abans d’una besada.

M’has traït! Amor ingrat!

I la veritat irromp com sang d’una ferida.

«Estimes tots els tresors del teu  jardí:

el gessamí, els lilàs, les dolces clavellines.

Però a mi mai no m’has estimat!

Si ho haguessis fet, de segur sabries

que jo sóc una rosa: flor i espines.»

MONTSERRAT