FERIDA
Nua, la rosa,
ofereix sa bellesa.
I aquell qui la
contempla reverent
murmura: «qui
sóc jo per a semblant riquesa?»
Lentament
s’acosta al pètal, a la fulla.
No gosa
tocar-la. No gosa. S’atura.
Els dits li tremolen pel vellut suau,
dolços aromes, promeses divines.
Àvid de carícies no retarda el combat
se sap guerrer, rei, ni devot ni esclau.
Però el roig
èxtasi d’unió sagrada
esdevé verí abans d’una besada.
M’has traït! Amor ingrat!
I la veritat irromp com sang d’una ferida.
«Estimes tots els tresors del teu jardí:
el gessamí, els lilàs, les dolces clavellines.
Però a mi mai no m’has estimat!
Si ho haguessis fet, de segur sabries
que jo sóc una rosa: flor i espines.»
MONTSERRAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada