dijous, 26 de setembre de 2013

FERIDA

Nua, la rosa, ofereix sa bellesa.
I aquell qui la contempla reverent
murmura: «qui sóc jo per a semblant riquesa?»
Lentament s’acosta al pètal, a la fulla.
No gosa tocar-la. No gosa. S’atura.
Els dits li tremolen pel vellut suau,
dolços aromes, promeses divines.
Àvid de carícies no retarda el combat
se sap guerrer, rei, ni devot ni esclau.
Però el  roig èxtasi  d’unió sagrada
esdevé verí abans d’una besada.
M’has traït! Amor ingrat!
I la veritat irromp com sang d’una ferida.
«Estimes tots els tresors del teu  jardí:
el gessamí, els lilàs, les dolces clavellines.
Però a mi mai no m’has estimat!
Si ho haguessis fet, de segur sabries
que jo sóc una rosa: flor i espines.»

MONTSERRAT

Cap comentari:

Publica un comentari