diumenge, 27 d’octubre del 2013

Queralt 

Queralt, 
 roca immortal.
 Queralt,
 plaça central.

 En tes roques, 
 ens protegim. 
 En tes roques, 
 tranquils vivim. 

Al teu costat,
 ens sentim petits.
 Al teu costat, 
 no serem ferits. 

Queralt, 
 palau reial. 
 Queralt, 
 glòria ideal. 

Quan marxa el sol,
 la tenebra ens engrapa. 
 Quan marxa el sol, 
 ta mirada ens guarda. 

La teva casa, 
 un bell esclat. 
 La teva casa, 
 pareix un prat. 

Queralt, 
 cos celestial.
 Queralt,
 paratge final.

 És la cova, 
 a gran alçada. 
 És la cova,
 ta morada. 

Veig el Santuari,
 a la muntanya alta. 
 Veig el Santuari,
 que el cor m’eixampla. 

Queralt, 
 arbre vital. 
 Queralt,
 camí cabdal.

ESTEVE ORRIOLS BASCOMPTE

1 comentari:

  1. Temps era temps, en una màgica terra llunyana, existien persones apassionades per les bones històries, entregades a la creació poètica o literària, sense por a recórrer laberints interiors, descobrir nous tresors o deixar al descobert ferides de guerra.
    El meu benvolgut Yeats, en el seu poema “L’illa del llac: Innisfree”, tenia la sort d’escoltar, en el més profund del seu cor, l’aigua del seu mític llac. Un so que il•luminava foscors i feia desaparèixer la grisa mediocritat quotidiana. Jo també sóc una persona afortunada perquè, sigui on sigui, sempre puc escoltar el suau murmuri de les veus del bosc.

    ResponElimina